L’informe es troba en procés de traducció al català, el podeu llegir en castellà aquí.

Prefaci per Blanca Garcés: Mort a la frontera

En el seu llibre Esperant als bàrbars, l’escriptor sud-africà J.M. Coetzee descriu un Imperi que, davant rumors d’invasió per part de les poblacions autòctones de l’altre costat de la frontera, embogeix. La seva bogeria passa per respondre de manera desproporcionada, perquè de fet els bàrbars mai arriben. Passa també per l’exercici sistemàtic de la violència, justificat per un discurs maniqueísta entre bons i dolents que nega a l’altre qualsevol tint d’humanitat.

La frontera europea no està lluny d’aquest Imperi descrit per Coetzee. En aquestes fronteres exteriors hem presenciat (i documentat) morts per omissió de les guàrdies costaneres i morts per acció de les forces policials. Moren més persones a les nostres fronteres exteriors que en la guerra d’Ucraïna. També assistim diàriament a devolucions en calent, abans aprofitant la foscor de la nit i amb els rostres coberts, des de fa uns anys també en plena llum del dia i amb els mitjans de comunicació davant. Els Estats semblen haver perdut el pudor: les seves pràctiques il·legals en frontera s’han convertit en normalitat, tal és el seu sentit d’impunitat.

Amb l’encreuament de la frontera, l’arribada inclou de manera creixent la recepció en centres tancats. Tal com documenta rigorosament aquest informe, passa també per detencions en centres penitenciaris, les d’aquells que han estat identificats suposadament com a traficants. Els que no són detinguts es troben sovint o en la intempèrie de la irregularitat o amb un acolliment que no sempre compleix amb els mínims estàndards. Això inclou també famílies i la infància no acompanyada. Com recull aquest informe, la saturació dels centres d’acolliment de menors a les Illes Canàries vulnera drets fonamentals i, en el mitjà termini, els vulnerabilitza doblement.

Com explicar tanta deixadesa, tanta impunitat i tanta violència a la frontera? La raó de fons, no gaire allunyada del relat de Coetzee, és que – tal com ens recorda l’escriptor camerunès Achille Mbembe – el pensament modern occidental opera sobre línies simbòliques que divideixen l’humà del subhumà, de manera que les pràctiques inhumanes – en el passat l’esclavitud i el colonialisme, en el present la violència en frontera – no comprometen els principis humans, perquè s’exerceixen sobre aquest altre, el de fora, l’aliè.

Aquesta violència no és perquè sí. Per als de dins, pretén restablir la sensació de control i, per tant, de seguretat. En part, en això consisteix la “teatralització” de la frontera. Per als de fora, és sobretot un missatge: si saben que poden morir pel camí, que no sempre seran rescatats, que no necessàriament seran benvinguts o acollits i pot ser que fins i tot siguin retornats, per què sortir? El missatge que arriba de tornada, per part de les persones immigrants, és igual de nítid: perquè en molts casos no hi ha alternativa i més val córrer el risc que quedar-se.

A tot això s’ha unit un discurs que culpabilitza als anomenats traficants de tots els mals de la frontera. L’argument és que són ells els qui convencen als migrants, els qui s’enriqueixen de la seva precarietat, els qui posen les seves vides en perill, fins i tot abandonant-los enmig de la mar. Com més inhumà i salvatge es presenta l’altre costat, el dels traficants, més humana i falta de responsabilitat passa a ser vista la frontera europea. A més, d’aquesta manera, se salva la disjuntiva entre humanitarisme i securitizació: controlar les fronteres i lluitar contra els traficants és la millor manera de salvar vides. La responsabilitat d’Europa queda novament fora de perill. I qui són aquests traficants? Moltes vegades ni se sap. Però n’hi ha prou amb identificar una o dues persones per embarcació perquè l’ordre (aquesta sensació de control) quedi restablert.

Finalment, en aquest afany d’identificar els “dolents” de la frontera, des de 2020 ha aparegut un segon culpable: els governs dels estats veïns que, mentre col·laboren amb la UE en la contenció dels fluxos migratoris i el control de la frontera des de fora, fan ús d’aquesta dependència per a demanar coses a canvi. Aquest intercanvi de favors, que Europa ha promogut amb les seves polítiques d’externalització del control migratori, es considera “cooperació” quan és favorable a Europa i “instrumentalització” o “guerra híbrida” quan els governs de tercers països l’usen com a forma de coacció en contra. Els dolents han estat règims com els de Turquia, el Marroc o Bielorús, quan amb les seves accions o omissions han empès als immigrants cap a l’altre costat. Considerar-ho una guerra, i els migrants la munició de l’adversari, permet justificar respostes concordes, des d’exèrcits disparant contra persones innocents a estats d’excepció on les lleis (les nostres lleis, començant per les d’asil) no apliquen.

El Pacte Europeu de Migració i Asil formalitza aquesta deriva en cadascun d’aquests àmbits. Fins i tot així, hi ha una majoria d’estats membres que ja han dit que no és suficient, que cal plantejar respostes “innovadores” i fora del “marc habitual”. Tot això inclou – com hem vist amb el centre britànic a Ruanda o l’italià a Albània – anar més enllà de la llei, impugnar la legalitat. De fet, aquesta és la veritable disputa que està tenint lloc a les nostres fronteres: no sols és una “guerra” contra els traficants o contra els migrants en mans de tercers estats; és també una guerra contra nosaltres mateixos, entre política i estat de dret, que de seguir així té l’aire d’acabar amb la mort de les democràcies liberals.

Tal com ens recorda la novel·la de Coetzee, els Imperis no sols maten a les seves fronteres, sinó que, embogits per aquestes pors en el més enllà, tendeixen a sucumbir en elles. D’aquí, sense cap dubte, la urgència i necessitat d’aquest informe.