+ INFORME COMPLET (CAST)
+ RESUMEN (CAT)

En primer lloc, l’informe indica que cap cos policial preveu l’accés públic als seus protocols, pautes d’actuació o instruccions internes que regulen l’ús de la força i les eines i armes policials. Aquesta manca de transparència, justificada de manera generalitzada per raons de seguretat pública, dificulta una rendició de comptes adequada, i impedeix un control públic dels riscos per a la salut i l’exercici de drets de determinades armes. Un exemple d’això és el del protocol d’ús de projectils de foam a Catalunya, que només es va revelar després de la insistència d’un mitjà de comunicació (elDiario.es), i després que la Comissió de Transparència rebutgés un intent del Departament d’Interior per tal que no es fes públic.

D’altra banda, s’ha detectat que en molts casos les policies locals no compten amb regulació pròpia sobre l’armament, el seu procés d’incorporació i la seva normativa d’ús. Això és així, per exemple, en el cas de Sabadell. A més, aquelles que sí compten amb normatives pròpies tampoc preveuen l’accés públic a les mateixes. A això cal afegir que, en tant que hi ha 8.131 municipis a l’Estat, l’heterogeneïtat és patent. El fet que no existeixi un marc normatiu general i que no sigui obligatori que aquests cossos comptin amb regulacions, porta a situacions com la de Catalunya, en què el 62% dels cossos de policia local no disposen de regulació específica; però, en canvi, tots disposen de pistoles i defenses extensibles, i a més el 29% també compta amb revòlvers, el 26,9% amb dispositius conductors d’energia (Tasers) i el 19% amb pistoles de pebre.

Pel que fa als mecanismes interns de control policial, el primer que cal tenir en compte és que en els casos de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil les Unitats d’Afers Interns depenen de la Direcció Adjunta Operativa, que s’engloba a la Direcció General de Policia, podent ocasionar això problemes per manca d’independència. En els casos de Mossos d’Esquadra i l’Ertzaintza, depenen directament de la Direcció General de Policia, però queden separades dels principals comandaments policials.

El dèficit de transparència latent impossibilita afirmar fins a quin punt els mecanismes de control intern funcionen o no, i queda patent que no s’està garantint una rendició de comptes adequada.

En relació amb els mecanismes externs, cal destacar el paper del poder judicial, i en concret, del Ministeri Fiscal. Crida l’atenció que en casos de denúncies contra agents de policia aquest acostuma a mantenir una postura inactiva, o inclòs contrària la investigació, demanant el sobreseïment o l’arxiu de la causa. Un exemple d’això és que, segons Irídia, només en tres dels seixanta litigis que l’entitat tenia en curs durant l’any 2020, es va detectar que el Ministeri Fiscal dugués a terme una actuació proactiva. A això cal sumar-li que el Tribunal Europeu de Drets Humans ha condemnat en 13 ocasions l’Estat espanyol per no investigar denúncies de tortures, un fet molt alarmant i que verifica la hipòtesi que els mecanismes de control vigents són insuficients i deficients.

La manca d’identificació dels agents policials també és un obstacle per la rendició de comptes, sigui a través dels mecanismes interns o externs que haurien de garantir-les. La llei indica que sempre haurien d’actuar amb el seu número TIP visible – o bé amb el NOP quan es tracta d’intervencions d’ordre públic, o amb el número identificatiu específic que es fa servir en les actuacions en frontera -, però això no sempre és així. Tot i que s’han registrat diversitat d’actuacions d’agents que no duien la seva identificació visible, en els darrers 7 anys, segons el Portal de Transparència, no hi ha hagut cap sanció a cap agent per incomplir aquesta normativa.

A la no-identificació dels agents que formen part d’un determinat operatiu policial s’hi suma, sovint, la manca de traçabilitat de les armes que fan servir. Això es fa evident en casos com el de les bales de goma, en què el director general de la Policia, Francisco Pardo Piqueras, va admetre l’abril de 2022, en el marc de la Comissió d’Interior del Congrés, que, de les 233.695 bales de goma adquirides per la Policia Nacional i la Guàrdia Civil en els darrers deu anys, no disposava de les dades desagregades d’ús.

Per acabar, cal abordar les batudes i aturades per perfil ètnico-racial, que l’RCRI (Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància), així com altres organismes internacionals, han assenyalat com un problema endèmic a Espanya. Cal destacar que les organitzacions autores de l’informe apunten què és necessari que la llei prohibeixi de forma específica aquestes pràctiques, com una forma de discriminació policial, i estableixi el requeriment de justificar la sospita objectiva.

En conclusió, Irídia, Novact i RIS apunten la necessitat urgent de modernitzar i actualitzar els mecanismes de control dels cossos policials per complir amb els estàndards internacionals. Per això, es considera imprescindible la generació d’un mecanisme extern i independent de control policial, tal com han recomanat el Comitè de Drets Humans i el Comitè contra la Tortura de l’ONU, així com el Comitè Europeu de Prevenció de la Tortura.

Les tres organitzacions han incidit també en què seguiran treballant per la creació de mecanismes de la societat civils (tals com Defender a quien defiende, la Red Malla, Pareu de Parar-me a Catalunya, o Civic Space Watch a nivell europeu), l’existència dels quals és imprescindible en societats democràtiques.